La Pedra Seca

Església de Sant Pere i Sant Fermí: església del segle X. Una de les poques esglésies vallesanes que permet observar in situ l’evolució arquitectònica amb tècniques de construcció diferents.

La font del Càntir: la font es troba a l’interior d’una balma força profunda modelada pels agents erosius al llarg de milers d’anys. Fixeu-vos amb les restes dels murs també de «pedra seca» a la dreta de l’entrada. Aquestes cavitats van ser aprofitades durant l’edat mitjana per construir amb facilitat (només calia obrar un mur) habitacles diversos: corrals, aixoplucs, masies, etc. D’aquesta balma, no en sabem res del cert, però tenint en compte la seva alçada i la precarietat dels murs, és versemblant pensar que va ser, en altre temps, un corral o un aixopluc vinculat a la masia de Casajoana.

La barraca d’en Pere Baqué: aquest conjunt de construccions està relacionat amb el conreu de la vinya que als segles XVIII i XIX es va estendre per les terres planeres de Rellinars. Les barraques esdevenien magatzems per guardar les eines i aixoplucs per compensar el rigor estival, els temporals o per fer-hi un mos durant les llargues  jornades. Les condicions tèrmiques i les xemeneies de moltes barraques ens ho confirmen.

La barraca rectangular de Casajoana: aquesta barraca és la més gran i alta de les que hem visitat i es troba en un perfecte estat de conservació, en part a causa de recents treballs de restauració. A l’interior compta amb una xemeneia i unes prestatgeries. Tanmateix, el més destacable és la dificultat constructiva que suposa enllaçar la seva planta quadrada amb la forma circular de la volta que la tanca. Això s’aconseguia amb l’ús de petxines, pedres col·locades en els angles de forma diagonal de manera que es van llimant els angles de la planta quadrangular.

El Casot: aquestes misterioses runes construïdes també seguint la tècnica de la pedra seca són més antigues que les barraques. L’origen i funció d’aquesta construcció és un misteri de difícil solució, ja que no comptem amb cap document que ens en parli i, probablement, formaven part d’una construcció més gran. Tanmateix, la seva estructura, amb cinc nivells de murs circulars de més d’un metre d’amplada, pot pertànyer a una antiga torre de guaita. Popularment, es diu també que corresponia a un convent regit pel monestir de Pedralbes amb funcions penitenciàries per a reines vídues i monges, recloses en la pau de l’indret. En qualsevol cas, sembla que només podrem conèixer aquestes restes mitjançant excavacions arqueològiques. A la mateixa alçada del Casot, però uns metres més a la dreta, observem dues barraques adossades de planta rectangular.

La barraca d’en Ramon del Gibert de Baix: les barraques de vinya són l’exponent més popular d’una antiga tècnica edificatòria, la pedra seca, que utilitza com a material bàsic i quasi exclusiu la pedra sense treballar i sense cap element d’unió. L’aspecte auster d’aquestes petites edificacions (una planta circular o rectangular) amaga una complexitat tècnica considerable que podem analitzar observant-les tant des de l’exterior com des de l’interior. El mur es construeix a partir de filades de pedres rectangulars escollides entre les del mateix entorn. La inestabilitat derivada de les irregularitats de les pedres es resol mitjançant petites pedres anguloses col·locades a pressió que, fent de tascó, compacten tot el conjunt. La cúpula és l’element més complex i determina l’amplada del mur que l’ha de suportar. Es construeix de forma similar al mur, però en aquest cas les filades de pedra es disposen de manera que surtin cap a l’interior per tal de tancar el conjunt. La lleugera inclinació de les filades cap a l’exterior i la cornisa permeten escopir l’aigua. Finalment, la volta es cobria de terra per millorar-ne l’impermeabilització. Existeixen diverses solucions tècniques per a l’obertura del portal, però la major part es resolen a partir d’una llinda de llosa. En molts casos, la barraca compta amb algunes prestatgeries a l’interior i amb una petita obertura per mirar a l’exterior. En definitiva, aquesta tècnica es basa en un joc d’equilibris entre les pressions de les pedres amb un resultat extraordinari que ha arribat fins els nostres dies.